La història de la ciència tradicional ha tendit a destacar unes poques figures eminents i certs períodes com a fonamentals per al seu desenvolupament. Inevitablement, aquesta preferència tendeix a deixar de banda altres figures que també han contribuït a aquesta història, però que, per diverses circumstàncies, han acabat sent molt menys conegudes pel gran públic. Un bon exemple d’aquest fenomen és el cas de Nicolau d’Oresme.
Com vàrem explicar fa uns mesos, quan els tractats grecs i àrabs van arribar a Europa mitjançant traductors com Gerard de Cremona. Així, l’astronomia va rebre, en poc temps, una enorme quantitat d’informació i teories. En aquest moment, diferents pensadors com Nicolau d’Oresme van provar de posar sentit i lligar amb el cristianisme les idees cosmològiques d’Aristòtil, l’Almagest de Ptolomeu, així com d’altres obres d’astrònoms àrabs. Nascut en el segle XIV a la Normandia, Oresme va estudiar Arts i Teologia a París abans d’establir-se a Rouen per ocupar un alt càrrec eclesiàstic. Allà, va traduir llibres d’Aristòtil i va desenvolupar diversos estudis propis en temàtiques variades. Un dels més coneguts: «Sobre el Cel i el Món».
Nicolau d’Oresme va provar de posar sentit i lligar amb el cristianisme les idees cosmològiques d’Aristòtil
En aquest tractat, Oresme afrontava el dilema de si la Terra es movia de forma filosòfica, a diferència de Ptolomeu i els altres astrònoms, que ho havien fet de forma matemàtica. La primera conclusió d’Oresme va ser que no hi havia cap argument filosòfic que impedís determinar la impossibilitat del moviment de la Terra. Deia Oresme que, mirant el cel, veuríem el mateix si la Terra es mou i les estrelles són fixes, que sí les estrelles es mouen i la Terra és fixa. Per tant, a partir d’aquesta observació empírica, doncs, no podem demostrar, ni podem determinar quina de les dues opcions és la bona, però tampoc en podem descartar cap de les dues.
De fet, Oresme va arribar a una conclusió aplicant el principi metodològic conegut com la «navalla d’Occam». Atribuït al frare franciscà Guillem d’Occam, coetani d’Oresme al segle XIV, aquest mètode ve a dir que en les mateixes condicions, l’explicació més simple sol ser la més probable. Així, Oresme va concloure que era més senzill —i, per tant, possiblement més probable— que tot l’Univers, incloent-hi el Sol i les estrelles, romangués fix mentre la Terra girava, en lloc d’assumir que la Terra era estàtica i calgués estudiar el moviment de totes les estrelles i del Sol.
Ara bé, al final, Oresme rectificava i advertia que la filosofia podia conduir a defensar arguments falsos, i considerava que aquest n’era un cas, ja que la Bíblia i la fe revelada —és a dir, la veritat— afirmaven el contrari.
Tot i aquest pas enrere final, Oresme va escriure un tractat clar i detallat sobre el moviment de la Terra, exposant les possibles raons i arguments que podien sustentar aquesta idea. Alguns d’aquests raonaments serien recuperats, anys més tard, per Nicolau Copèrnic.
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari