“La tasca de la ciència natural no és simplement acceptar el que ens diuen, sinó investigar les causes de les coses naturals”. Pensaments com aquest, atribuït a sant Albert, són els que han portat a declarar aquest dominic, nascut a l’actual Alemanya, el patró de la ciència i els científics. Superat ja fa anys el mite de veure l’Edat Mitjana com una època fosca, dominada per les supersticions i sense recerca científica, quan ens aturem a conèixer aquest període ens sorgeixen personatges amb una activitat tan destacada com la d’Albert Bollstädt, també conegut com a Albert el Gran.
Fa un parell de mesos comentàvem la revolució intel·lectual que va suposar l’arribada a Europa de treballs clàssics com els d’Aristòtil o Ptolomeu mitjançant les traduccions de l’àrab. El treball d’Albert el Gran és essencial per comprendre com es van introduir i assimilar a les universitats europees tant els coneixements clàssics com els desenvolupats en el món àrab. Per a la integració d’aquests sabers dins el marc de l’Església catòlica, l’obra d’Albert el Gran, juntament amb la del seu deixeble Tomàs d’Aquino, va exercir un paper fonamental, ja que va contribuir a l’adaptació i difusió d’aquests coneixements.
Segons Albert el Gran, val la pena l’esforç de conèixer el món natural que ens rodeja perquè així coneixem també la creació divina.
En aquest sentit, Albert va ser un prolífic comentador d’Aristòtil: va comentar totes i cada una de les obres d’Aristòtil que li van arribar a les mans. I ho va fer de forma crítica: a diferència d’altres, que feien mans i mànigues per encaixar algunes idees controvertides d’Aristòtil amb el catolicisme, Albert es va limitar a rebutjar tot allò que no li agradava del pensador grec.
Per a Albert, la teologia, és a dir l’estudi d’allò diví, havia d’estar per sobre de la filosofia, és a dir, l’estudi d’allò natural. De fet, la filosofia era una mena de pas previ, de preparació per a l’estudi diví. Déu és per a Albert la causa final de tot, però Déu opera mitjançant causes naturals que es poden conèixer i estudiar. Val la pena l’esforç de conèixer el món natural que ens rodeja perquè així coneixem també la creació divina.
Per això, Albert no es va limitar a la lectura i al pensament teòric, sinó que també va fer experiments, va sortir al camp a recollir plantes i conèixer les seves propietats, va observar els animals i estudiar els minerals. Albert va ser el que avui anomenaríem un “químic” i un naturalista variat i complex en la unió entre els coneixements antics i les seves pròpies investigacions, les seves observacions empíriques.
Així, partint de la idea amb què hem començat aquest article, sota l’aparença d’una aproximació crítica a Aristòtil, en Albert el Gran ens apareix un personatge que va fer el que avui anomenem ciència, i ho va fer en un període en el qual sempre ens havien dit que no n’hi havia, de recerca científica!
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari