La genètica dels gira-sols de Van Gogh

Escrit per


El fet de ser científica vocacional fa que miri la vida amb ulls de genetista. La deformació professional fa que pugui gaudir d’una peça d’art, tant pel gaudi estètic com intel·lectual. M’agraden molts els pintors impressionistes. M’agrada particularment Van Gogh, un geni incomprès, que fins molt després de la seva mort no va ser reconegut com es mereixia.

“Els gira-sols” de Van Gogh és un quadre emblemàtic que declina totes les varietats del color groc. Ens impressiona d’entrada, però si hi donem una segona mirada, potser ens preguntarem si totes les flors que hi veiem pintades són realment gira-sols (Helianthus annuus), ja que n’hi ha que semblen més aviat crisantems (Chrysantemum).

“Els gira-sols” del pintor Vincent van Gogh [Foto: Museu Neue Pinakothek de Munic]

Totes dues plantes són properes, ja que pertanyen a la mateixa família, les asteràcies, juntament amb les margarides o la camamilla. Per explicar-vos el que hi veiem representat al quadre, però, primer us he d’explicar que les flors d’aquesta família són flors compostes, i el que ens sembla una flor no ho és, sinó que en realitat és la unió de dos tipus de flors: les lígules, que són a la vora exterior, amb uns pètals llargs i més sedosos, i les interiors, anomenades flòsculs, molt juntes i arrenglerades de forma concèntrica.

“Els gira-sols” de Van Gogh és un quadre que ens impressiona d’entrada, però si hi donem una segona mirada, potser ens preguntarem si totes les flors que hi ha pintades són realment gira-sols

Doncs bé: els gira-sols que semblen crisantems són mutants (s’anomenen double flower), de forma que el gen HaCYC2c que controla la floració de les flors s’expressa de forma ectòpica. La mutació actua amb herència intermèdia, és a dir, que els gira-sols que són homozigots per a la mutació presenten un núvol de lígules vellutades, mentre que si són heterozigots, tenen una aparença entremig. Al quadre podem veure gira-sols dels tres tipus: homozigots normals, heterozigots i homozigots mutants, amb diferent proporció de lígules i una aparença força diferent.

Encara que no hi són al quadre, també existeixen gira-sols que tenen la mutació contrària, en què el gen HaCYC2c ha perdut la funció, fet que provoca que a la inflorescència sembli “calba”, perquè no hi ha quasi lígules i tot són flòsculs (com passa amb les flors de la camamilla). Aquests mutants s’anomenen tubulars.

La pròxima vegada que gaudiu del quadre dels gira-sols de Van Gogh, fixeu-vos-hi! Ara ja podreu gaudir de la imatge, i també sabreu per què.

La Dra. Gemma Marfany és catedràtica de Genètica de la Universitat de Barcelona


3 respostes a «La genètica dels gira-sols de Van Gogh»

  1. Maríana Castells

    Gemma quina mirada tan interessant al cuadro de Van Gogh ! He apres a mirar les flors

  2. María José

    Molt interessant, una nova manera de mirar.

  3. María José

    Molt instructiu

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *