L’envelliment és un procés natural i inevitable que experimenta el cos humà al llarg de la vida. A mesura que envellim, el nostre cos passa per diversos canvis a nivell cel·lular, molecular i sistèmic. No es tracta només de l’aparició d’arrugues superficials, sinó de transformacions profundes que afecten la nostra salut i funcionalitat.
En la següent il·lustració, comparem una cèl·lula jove i una cèl·lula vella. A simple vista, es poden apreciar algunes diferències significatives. Una cèl·lula jove generalment, té una forma més definida i una estructura interna més organitzada. Però, què li passa a la cèl·lula envellida?
Comparem una cèl·lula jove i una cèl·lula vella
Diferències entre una cèl·lula jove i vella
Els telòmers són regions que es troben als extrems dels cromosomes. Són fonamentals perquè les cèl·lules es divideixin correctament i protegeixen el material genètic (podríem dir que són com els cordons de les sabates que eviten que es desfacin). Amb el pas dels anys, els telòmers s’escurcen fins al punt que, si són massa curts, les cèl·lules no poden dividir-se més. Això provoca la mort prematura o l’entrada en senescència cel·lular.
La senescència la podem definir com l’estat d’una cèl·lula quan ja no pot dividir-se més i, en lloc de morir, queda a l’organisme segregant factors inflamatoris i nocius que són perjudicials per al seu funcionament. Amb l’edat, aquest nombre de cèl·lules s’acumula i juga un paper clau en la degeneració dels òrgans i teixits.
L’oxidació també és una de les característiques per excel·lència de l’envelliment. L’oxigen, en aquest cas, és el dolent de la pel·lícula i fa malbé les proteïnes, l’ADN i altres molècules. És com si ens anéssim rovellant amb el pas dels anys.
Un altre factor que determina el procés d’envelliment és l’acumulació de mutacions i danys en el nostre material genètic/ADN. Les mutacions són errades en el nostre ADN produïdes per factors externs com el sol, l’estrès… i són perjudicials, ja que tenen efectes inesperats i modifiquen les funcions del nostre organisme. Amb l’edat, a més, anem perdent la capacitat de reparar-les i augmenta, així, la nostra susceptibilitat de patir càncer o altres malalties.
Pèrdua de cèl·lules mare: A causa de l’acumulació de mutacions, l’oxidació, l’escurçament dels telòmers i altres motius, les cèl·lules envellides entraran en senescència o bé es moriran, i per tant anirem perdent cèl·lules per fer les nostres funcions vitals. No obstant això, el nostre organisme té un mecanisme per compensar aquesta pèrdua: les cèl·lules mare.
Les cèl·lules mare especialitzades en teixits s’encarreguen de regenerar-los mitjançant la generació de noves cèl·lules i substituir les ja “gastades o mortes”. Així, per exemple, es pot regenerar l’intestí, fer nous glòbuls vermells per a la sang, regenerar la pell… Amb l’edat, aquestes cèl·lules mare es van esgotant gradualment i es limita la seva capacitat regeneradora.
Les cèl·lules mare embrionàries, presents als embrions, tenen la capacitat de donar lloc a qualsevol tipus de cèl·lula, òrgan o teixit del cos, amb la possibilitat de formar un individu complet.
L’any 2012, l’investigador Shinya Yamanaka va desenvolupar les cèl·lules mare embrionàries pluripotents induïdes, que aquí anomenarem cèl·lules reprogramades. Aquestes cèl·lules són capaces de generar diversos tipus cel·lulars, com les embrionàries, però creades al laboratori.
Descobreix què són les cèl·lules reprogramades
En quines estratègies s’està treballant per pal·liar els efectes de l’envelliment?
Doncs molts científics han pensat que la utilització de cèl·lules reprogramades podria ser de gran utilitat per combatre l’envelliment. Us imagineu poder substituir les cèl·lules ja gastades? Això obre un camp de possibilitats per a les teràpies antienvelliment.
Una altra aproximació farmacològica podria ser amb la utilització d’uns compostos específics anomenats senolítics. Aquests compostos eliminen les cèl·lules amb característiques senescents, és a dir, aquestes cèl·lules que no moren, però que estan envellides i són perjudicials per a l’organisme.
Per què hi ha organismes que no envelleixen?
Molts éssers vius no envelleixen com els humans. Els fongs, els bacteris, alguns animals com els rèptils o els amfibis no envelleixen. Hi ha inclús espècies de cucs que són immortals.
Recentment, es va descobrir una espècie de medusa immortal, que torna al seu estat juvenil quan les condicions no són favorables i així indefinidament.
Algunes teories evolutives diuen que la senescència apareix després de la maduresa sexual. L’energia invertida a reparar el dany cel·lular passa a invertir-se en la reproducció, per poder passar els gens a la generació següent. És per això que, després d’arribar a la maduresa sexual, es deixa de créixer i comença un deteriorament gradual de les funcions corporals.
És per això que les tortugues poden viure dos-cents anys? Se sap que les tortugues continuen creixent després d’assolir la maduresa sexual, i per això es creu que poden continuar invertint energia a reparar teixits i, per tant, són candidates a reduir i fins i tot evitar la senescència. A més, són animals de sang freda, és a dir, que no mantenen la temperatura corporal constant, tenen un metabolisme més baix i això els permet viure més anys. Això, però, no vol dir que siguin immortals, sinó només que el seu risc de mort no augmenta amb l’edat.
Aconseguirem viure cent cinquanta anys? Podríem dir, doncs, que l’envelliment és producte de la nostra reproducció i pot semblar que anar en contra d’això és difícil. De totes maneres veurem què diu la ciència d’aquí a uns anys!
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Robert Garcia, animacions il·lustrades
Referències
Hallmarks of aging: An expanding universe. Carlos López-Otín , Maria A Blasco , Linda Partridge, Manuel Serrano , Guido Kroemer . Cell. Jan 19;186(2):243-278 (2023)
Deixa un comentari