Quan la por ens parla

La por, segur que tots l’heu experimentat alguna vegada. Aquella sensació que accelera el cor, tensa els músculs i ens fa estar alerta. Però, què és realment la por? Podríem definir-la com un instint bàsic que ens protegeix del perill, un mecanisme de supervivència que ens prepara per lluitar o fugir davant d’una amenaça.

Pot ser que hagis sentit a parlar de la famosa resposta de “lluita o fugida”, aquell mecanisme del nostre cos que s’activa quan percebem una amenaça. És el moment en què el cervell envia senyals perquè substàncies com l’adrenalina es disparin i ens posin en alerta màxima: el cor batega més de pressa, l’energia puja de cop i tota la nostra atenció se centra en l’aquí i l’ara. Aquesta reacció que en situacions reals ens prepara per actuar. Però al cinema, per exemple, es converteix en una muntanya russa emocional. És allò que ens fa sentir vius, enèrgics i, sense que existeixi una amenaça real, pot resultar molt emocionant i fins i tot divertit. Potser per això les pel·lícules de por tenen tants adeptes.

Com i per què desenvolupem una por? 

Hi ha diverses explicacions. Sovint desenvolupem aquestes pors a través del que s’anomena condicionament clàssic. Això passa quan associem una cosa neutral —que inicialment no ens provocava res —amb una experiència negativa. Per exemple, si un gos et mossega, és probable que a partir d’aquell moment sentis por en veure altres gossos. Algunes fòbies, com la por extrema o irracional a certs animals o situacions, es formen així. 

El segon cas seria el d’altres pors, com per exemple a les aranyes. Aquesta por pot haver sorgit sense que hagis viscut cap experiència traumàtica. En aquests casos, “aprenem” la por observant altres persones o a través de l’advertència de familiars o notícies alarmants. És el que s’anomena l’adquisició de la por per instrucció —quan algú et diu que has de tenir por d’alguna cosa. 

Això pot passar, per exemple, quan la teva mare t’adverteix que vagis amb compte amb les aranyes o quan els informatius parlen d’atemptats terroristes. Tot i que les estadístiques reals indiquen que és molt més probable morir d’un infart, el fet que l’última notícia que veiessis a la televisió tractés d’un atemptat —i no d’un atac de cor— pot deixar una empremta més profunda en la teva memòria.

Aquest fenomen exemplifica com les nostres emocions poden ser, d’alguna manera, «contagioses». Quan veus els teus amics cridar o riure, és fàcil que tu mateix acabes fent el mateix sense adonar-te’n. Això passa perquè el nostre cervell recrea i experimenta el que percebem dels altres, gairebé com si ho visquéssim nosaltres mateixos.

Un tercer factor que desencadena la por és l’evolutiu. Els nostres cervells estan preparats per tenir por de certs perills. Els primats, per exemple, desenvolupen més fàcilment pors a les serps o les aranyes, però no a altres animals inofensius com els conills. Aquest fenomen s’anomena preparació biològica i es creu que pot estar lligat a l’evolució: els nostres avantpassats podrien haver estat caçats per rèptils i, per tant, vam heretar aquesta precaució. Un altre exemple ens l’aporten estudis que s’han realitzat en aquest camp amb els lleons, a Tanzània. Els atacs de lleons als humans eren més freqüents durant les nits fosques, just després de la posta de sol. Això ha fet pensar que la por a la foscor pot estar relacionada amb la supervivència davant de depredadors.

Tot i que la por sovint es veu com una cosa negativa, no sempre ho és. És un mecanisme que ens protegeix. Si entenem com funciona la nostra por, podem començar a gestionar-la millor. Per tant, encara que no a tothom li agraden les pel·lícules de terror o les emocions fortes, val la pena reconsiderar com experimentem la por. La por forma part de nosaltres, i conèixer-la millor ens pot ajudar a no deixar que ens controli, sinó a utilitzar-la com una eina i gestionar millor les nostres vides.

Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències